L’últim conte

Feia temps que la vella Dolors cada dia, tal com es llevava al matí, començava a inventar-se una nova història. En aquell petit poble de muntanya hi havia poques coses a fer, els dies eren llargs i les hores inacabables. S’inventava un conte de por per explicar-lo al vespre, quan la colla de nens i nenes es reunien aterrits a la vora del foc, a casa seva, a menjar castanyes cuites i escoltar les seves històries de terror. Tenia fama de bruixa, la vella Dolors, que sabia curar malalties, que sabia endevinar el futur, deien. Però la veritat és que esperava cada dia amb més il·lusió l’hora en què arribaven les criatures. Especialment pensava en la petita Mercè, amb aquells ulls màgics i aquell somriure que li fonia el cor. Però aquell dia de finals de la tardor els nens no van arribar.
A poc a poc s’havien anat fent grans i a poc a poc havien anat canviant les seves preferències. La vella Dolors va seure tota sola a la vora de foc. Se li va escapar una llàgrima mentre es quedava adormida, esperant els menuts, veient el somriure de la petita Mercè, recordant la història d’avui, que ja mai no explicaria.
L’endemà, ningú la va poder despertar.