A la vora del pou

Amb dotze o tretze anys no t’impressionen gaire les advertències dels adults. Per més que ens explicaven, una vegada i una altra, la història de l’Oriol, el nen que s’havia ofegat al caure al pou feia uns anys, res no podia impedir que algú proposés el repte i tota la colla enfiléssim el camí cap al pou de la casa abandonada. Els últims dies d’agost, quan les tardes s’anaven escurçant i el vespre se’ns tirava al damunt cada cop més d’hora, els cinc amics ens reuníem al voltant del pou prohibit. Jugàvem a fet i amagar, a empaitar-nos, explicàvem històries de por, rèiem i fèiem broma, fins que algú s’adonava que ja era tard i tots cinc tornàvem cap a casa entre carreres i empentes. Fins al 29 d’agost del 76, quan ja submergits entre les ombres del capvespre vam veure com se’ns acostava aquell nen. Molt a poc a poc, completament xop. Amb els cabells embolicats, el soroll de l’aigua a les espardenyes i un somriure a la cara.