Festeig

Ella el va veure de lluny, assegut al peu d’un arbre del camí. Es van abraçar sense gairebé intercanviar cap paraula. Es van apartar fins a un clar del bosc una mica allunyat del camí i van fer una altre cop el polvet de la seva vida. Com sempre que es trobaven des de feia tres mesos, el temps que feia que sortien junts en secret. En acabar es van fer un altre llarg petó i van quedar que ella l’avisaria pel mòbil quan tornés a poder escapar-se del control de la seva mare. Es va espolsar les brosses del vestit i dels cabells, va agafar el cistell, es va posar la caputxa i va continuar el seu camí. S’havia fet tard, però no hi havia cap problema. Sempre li podia dir a l’àvia que s’havia trobat amb el llop i que l’havia fet anar per un camí equivocat. Són tan ingenus, els adults.