Dia de Sort

Havia fet dues o tres voltes de campana, abans que el cotxe no es va aturar contra un arbre. Però havia tingut sort. No s’havia trencat res, res no li feia mal, tret del peu, que el tenia ben atrapat entre la ferralla. Va començar a pensar en el que passaria ara. S’estava fent fosc. Aviat la seva dona donaria la veu d’alarma al veure que no arribava i el començarien a buscar. Potser no el trobarien aquesta nit, el cotxe havia quedat apartat de la carretera i faria falta la llum del dia per veure’l, però fins i tot amb això havia tingut sort. Ningú no es mor per passar una nit del mes de juliol al ras. Encara més sort: al seu costat hi havia anat a parar una ampolla de refresc que li permetria fer un glop de tant en tant, i una manta que duia sempre al cotxe també havia quedat al seu abast. Només era qüestió d’esperar. Es va relaxar i un cop més va somriure en veure’s tan afortunat. De sobte va sentir un soroll. Va girar el cap i va veure aquells ulls grocs, aquelles dents blanques. Al darrere seu n’hi havia dos o tres més. Era un dia de sort… per als llops.