El camí del cementiri

Ja fa temps que els dos nois, al capvespre, tenen el costum d’amagar-se pel camí del cementiri. Salten, corren i juguen. Darrere d’un arbre o sota d’uns matolls s’entretenen espantant els darrers passejants quan es retiren cap a casa abans que es faci fosc del tot. Són ensurts sense importància, sense maldat. Els veïns ja els coneixen, són coses de criatures, entremaliadures innocents que ja fa temps que es repeteixen. Ara fan un lúgubre udol com de llop, ara estiren el vestit d’una senyora que passa per la vora, ara fan una ganyota i esclaten a riure. Això sí, abans que surti el sol, quan comença a puntejar l’alba, els dos nois salten la tanca del cementiri, s’endinsen en les últimes ombres de la nit i tornen cadascun al seu nínxol, entre rialles i carreres, sense malícia, sense perversitat.