Canvi de Vida

Em dic Jack Griffin, són les nou del vespre i acabo d’arribar a casa després d’un dia esgotador. M’he servit un whisky i, assegut al sofà, miro de relaxar-me una mica mentre escric aquestes ratlles. Vull que sapigueu que he decidit donar un cop de timó a la meva vida. Perquè us en feu una idea: aquest matí, per començar, no m’ha parat cap taxi i he hagut d’anar fins al laboratori on treballo en autobús. No sé les vegades que m’han arribat a trepitjar, al maleït autobús. Al restaurant, a l’hora de dinar, no hi ha hagut manera que em servissin i he hagut de conformar-me amb un entrepà d’una màquina expenedora que per sort he trobat al carrer. Després he quedat amb la meva nòvia però no ens hem arribat a trobar. A més, últimament només em repeteix que no està segura que jo li agradi. De tornada a casa els gossos no han parat d’empaitar-me i bordar-me tota l’estona.
La gent ni em saluda. I quan em dirigeixo a algú, surt corrents o em gira la cara. Ja no puc més. Avui he decidit deixar de prendre el beuratge especial.
Estic tip de ser l’home invisible.