La Cita

Esclar que estava nerviós. Avui era el dia de la cita definitiva, un magnífic matí de la primavera de 1976. Feia uns dos mesos, la mateixa tarda que es van conèixer gràcies a un d’aquells viatges als quals ella era tan aficionada, els dos van saber que havien d’estar junts. Després de diverses cites havia arribat l’hora de la veritat. Ara el noi va seure en un banc de la plaça on s’havien vist per primer cop i es va disposar a esperar-la. Va tenir dubtes, no es pot negar. El pas era molt més important per a ella que per a ell i per un moment va pensar que potser no s’hi presentaria, que no hauria pogut trencar amb tot. Llavors, en el minut exacte que havien quedat, va veure com es materialitzava la màquina del temps, com s’obria la porta i com en sortia ella amb aquell somriure. Es van abraçar molt fort. Ara ja estaven junts, aquest cop per sempre.