El Pantà

Estava pescant com cada tarda en un racó ombrívol i amagat quan va sentir el primer soroll sospitós. Acostumat a la vida en solitari, feia molts anys que era capaç d’identificar qualsevol bestiola, qualsevol habitant del llac sense ni tan sols haver-lo de veure, només sentint les seves passes. Podia endevinar què estava passant sota l’aigua només pel canvi en la tonalitat de la superfície. Hi havia molt poques coses que l’espantessin, però aquest cop es va posar alerta. Havia intuït una amenaça real. A uns dos-cents metres, en un lloc que semblava una platja, un grup de joves havien plantat una tenda i començaven a fer xivarri. La ràdio sonava amb veu eixordadora. Va agafar les quatre carpes que havia aconseguit atrapar, es va donar un fort impuls amb la cua i va desaparèixer sota les verdes i fosques aigües. Els primers turistes havien arribat, també aquí, a la Llacuna Negra.