Llàntia Meravellosa

Feia una setmana que havia trobat la llàntia mig enterrada en un racó al jardí de casa seva. No l’havia netejat ni molt menys l’havia fregat. Va dedicar tota la setmana a investigar sobre el tema dels genis, a la biblioteca i per Internet. No volia fer el ridícul com tants protagonistes d’acudits i historietes de genis. Ara sabia que els genis només concedeixen un desig i que se’ls ha de tractar amb molta educació perquè són molt malcarats, i sempre estan disposats a fer alguna mala passada en contra dels mortals. Ho tenia clar: el seu desig seria que volia deu desitjos. Després en demanaria nou i el desè seria tenir deu desitjos més! Es va asseure a la butaca i va fregar la llàntia amb molt de compte amb un drapet net. No va trigar gaire a veure sortir un fum blanquinós. A poc a poc va anar agafant forma fins que davant d’ell es va materialitzar un homenot d’aspecte oriental.
–Bon dia, tingui, amo! Li puc concedir un desig! –va dir el geni.
–Bon dia tinguis, geni! El meu desig és que...
El geni no el va deixar acabar. Es va ficar de nou a la llàntia meravellosa i es va disposar a passar un dia inoblidable.