Bala de Plata

El més difícil de fer una bala de plata no és desenvolupar la tècnica per aconseguir-ho. Això es relativament fàcil de trobar per Internet. El més difícil és creure que fer una bala de plata pot servir per a alguna cosa. Que una bala de plata pot ser la solució a tots els problemes. John Macnamara va trigar molt a veure-ho així però finalment va arribar a aquesta clarificadora conclusió. Assegut davant de la taula del seu garatge, sota la potent llum del flexo, va abocar la plata fosa en el motlle que li donaria la forma desitjada.
Uns minuts després, un cop l'objecte va estar fred, va carregar la pistola, va mirar un instant la
lluna per la finestra i va apropar-se l'arma a la boca. L'últim pensament el va dedicar a aquella nova lluna plena, en què el barri restaria tranquil.

Vacances compartides

Les discussions de l'Òscar i el seu germà Jordi eren cada cop més violentes. Des que van abandonar la casa dels pares i es van decidir a viure en un pis compartit no paraven de discutir per qualsevol cosa. A l'arribar l'estiu, però, quan es plantejava el tema de les vacances, la bronca podia adquirir proporcions gegantines. L'Òscar, partidari d'anar a la platja, no pensava cedir ni un centímetre davant el seu germà, que es deixaria matar abans de passar l'estiu lluny de la frescor de la muntanya. A veure qui cridava més, a veure qui era el que sempre havia de cedir. Els crits se sentien per tota l'escala, per tot el barri. Aquest cop fins i tot van arribar a l'agressió física. Tot i que al final, ho sabien prou bé, haurien d'arribar a un acord: com a bons germans, com a bons germans siamesos.

Vacances paradisíaques

Es va llevar tard. Va agafar un parell de peces de fruita i es va dirigir directament cap a la platja. Sota la calor del sol, estirat a la sorra molt a prop del mar, no va poder evitar pensar en tots els anys que havia desitjat tenir unes vacances com aquelles. Temps lliure, hores per perdre prenent el sol, tranquil·litat i pau després d'anys d'una feina atrafegada i estressant. Dies sencers per dedicar-se a ell mateix. Va recordar totes les ocasions en què havia somiat poder escapolir-se de tot i passar una bona temporada en un lloc paradisíac com aquest. Lentament es va incorporar una mica a la sorra i va mossegar la fruita. El sol picava de valent i va decidir retirar-se a l'ombra de la palmera. Llavors se li va escapar una llàgrima mentre pensava que ja estava bé, que ja portava tres anys en aquella illa. Que es tornaria boig si no el rescataven aviat.

L'últim dia

De seguida que va arribar a la feina es va adonar que alguna cosa no anava bé. Va treure el cap per la porta del despatx de la secretària i va veure que parlava per telèfon. La noia intentava calmar la persona que hi havia a l'altra banda i ell va saber de seguida que es tractava de la seva dona. Alguna cosa horrible havia passat a casa seva. No va esperar cap explicació. Es va precipitar al carrer i va començar a córrer cap a casa. Va intentar agafar un taxi però cap no es va aturar. Suat i quasi sense alè va pujar les escales i va entrar al pis topant amb les parets. De cop ho va veure clar: la seva dona s'estava dreta al costat del llit i abraçava els seus dos fills. Tots tres ploraven en veure el metge que estava firmant l'acta de defunció. Tot era molt estrany però no es va sorprendre en veure el seu propi cadàver estès al damunt del llit.

Esforç sobrehumà

En el seu estat qualsevol esforç era sobrehumà. Se sentia totalment vuit de forces. Ni tan sols es podia desplaçar per l'habitació i el sol fet de pensar a allargar la mà i moure el got li semblava realment impossible. Tot i així, es va concentrar profundament y va fer l'últim intent: el got es va desplaçar uns centímetres. Una miqueta més, només uns centímetres més i aconseguiria contestar que sí a la pregunta. Aquest moviment insignificant va ser prou per engrescar els participants a la taula de la ouija i el va animar a intentar-ho un cop més. Una miqueta, només una miqueta més d'esforç i aconseguiria comunicar-se amb els vius.

Accident

L'accident va ser molt aparatós. Les dues cames trencades i la clavícula fora de lloc, a més de contusions generalitzades, feridetes per tot arreu i sobretot el traumatisme cranial que l'havia mantingut dos mesos en observació a l'hospital. Dos mesos de soledat en què pràcticament només havia parlat amb la Laura, la seva nòvia. Cada tarda la noia arribava a l'habitació i s'asseia al costat del llit per conversar, per escoltar-lo, més que res. Dos mesos de tardes fent plans i recordant anècdotes. Avui, però, li donarien l'alta. El metge va entrar i el va mirar seriosament. Ell ho va intuir de seguida. El doctor li va dir que ara ja estava bé, que hauria d'afrontar una nova vida i que podia donar gràcies a Déu d'haver-se'n sortit, que la Laura no havia tingut tanta sort com ell, que s'havia trencat el coll, allà mateix, al carrer, al costat de la moto.

Dies de Pluja

Els dies de pluja a l'estiu, al Parc del Litoral, en un poblet del Maresme, només s'hi pot veure la senyora Rosa. Asseguda en un banc, deixa que les llàgrimes es barregin amb la pluja. Recorda els dies que de joveneta tenia el costum de venir amb en Manel, el seu fill, a jugar en aquest lloc. S'asseia a fer mitja en aquest mateix banc mentre la criatura s'entretenia a pocs metres d'ella. Reviu aquell dia que es preparava una tempesta d'estiu. Que començaven a caure gotes i que en aixecar la vista per dir-li al Manel que havien de marxar només va veure les joguines escampades. Per més que es va rastrejar la zona, per més que es va buscar per tot arreu, el nen no va aparèixer mai més. Han passat trenta-cinc anys i la senyora Rosa torna cada dia de pluja al mateix lloc. Diu que entre el soroll de l'aigua que cau sent la veu, el riure del seu fillet jugant molt a la vora.

Intel·ligent

No recordava ben bé quan se li havia despertat la capacitat de raonar, però des del primer moment va intuir el perill que podia suposar deixar veure que era intel·ligent. Amb el temps, i després de tantes hores sol amb els seus pensaments, va anar trobant explicacions a les coses. Ara l'humà s'hi va apropar i li va extreure la part de dalt, com feia cada matí. Va pensar que un dia potser podria intentar comunicar-se amb ell, però ràpidament va descartar la possibilitat per massa perillosa. Es tractava només de sobreviure, així que quan l'humà li va introduir la poma al recipient del cap, ell es va limitar, com cada dia, a liquar-la.

Vampirs

Esclar que li agradaven les pel·lícules de vampirs, es podia passar el dia sencer a casa mirant-ne una darrere l'altra. Les trobava fascinants. Sobretot les de de la Universal en blanc i negre amb en Bela Lugosi sempre tan elegant. Però era precisament això l'únic que el posava nerviós dels vampirs del cinema, aquesta elegància, aquells vestits tan ben posats, les corbates tan al seu lloc. Eren les 11 de la nit quan va apagar el DVD. Es va arreglar com va poder i va sortir al carrer a buscar la seva víctima diària. Va veure una noia solitària uns carrers més enllà. Abans de precipitar-se damunt seu encara va tornar a pensar en els elegants vampirs de cinema. Era absurd! Com podien anar tan arreglats si els vampirs no es veuen reflectits al mirall?

Exercici

La veritat, l’exercici no és tan difícil com es podia pensar. Blau amb blau. El triangle al forat del triangle. El cub al forat del cub. Espera, ara el verd amb el verd i la rodona blanca al forat rodó blanc. Així, ja està! Magnífic, ara un xiulet i s’obre la trampeta i surt el plàtan. L’exercici no és gens complicat, quan li agafes el truc. Ara l’humà anota els resultats a la llibreta i em deixa tranquil una estoneta perquè em pugui menjar el plàtan. S’hauria de veure si ell seria capaç d’enfilar-se al pneumàtic que hi ha penjat del sostre i fer tres tombs complets agafat només d’un peu i menjant un plàtan.

Batraciofòbia

Tinc mania a les granotes. Des que era petita no les puc veure, les granotes. Només pensar que n'hi pot haver alguna a prop fujo com una exhalació. Així que sento un rauc, encara que sigui llunyà, començo a tremolar i ja no se el que em faig. Segurament molts de vosaltres sentiu fàstic per les rates o les serps. A mi no és que em facin gràcia les rates o les serps, però el que més m'amoïna son les granotes. Deveu pensar que és una fòbia, que hauria d'anar al psiquiatre i fer-m'ho mirar, oi? Batraciofòbia, em sembla que en diuen. Però no crec que serveixi de res. Vosaltres no ho podeu entendre, sou d'una altra manera. La majoria de vosaltres segur que no sou mosques.

La Criatura

No es podia negar que el seu creador havia fet una bona feina. Caminava, es movia i vivia com els altres humans. Havia après a parlar i a pensar. Fins i tot, si no es fixaven gaire en el seu estrany aspecte, podia ser que l’acceptessin com un més en la societat. Però amb això no n’hi havia prou. Va encaminar-se decidit cap a casa del seu creador per demanar-li explicacions: Per què l’havia creat? Què s’esperava d’ell? Podria gaudir de l’amor? Podria algun dia tenir una companya? Per a què havia vingut al món? Milers de preguntes, d’exigències, se li acumulaven al cap. Va trucar fort a la porta, indignat i atemorit alhora. La porta es va obrir lentament i davant seu va aparèixer el somriure d’en Geppetto.

Festeig

Ella el va veure de lluny, assegut al peu d’un arbre del camí. Es van abraçar sense gairebé intercanviar cap paraula. Es van apartar fins a un clar del bosc una mica allunyat del camí i van fer una altre cop el polvet de la seva vida. Com sempre que es trobaven des de feia tres mesos, el temps que feia que sortien junts en secret. En acabar es van fer un altre llarg petó i van quedar que ella l’avisaria pel mòbil quan tornés a poder escapar-se del control de la seva mare. Es va espolsar les brosses del vestit i dels cabells, va agafar el cistell, es va posar la caputxa i va continuar el seu camí. S’havia fet tard, però no hi havia cap problema. Sempre li podia dir a l’àvia que s’havia trobat amb el llop i que l’havia fet anar per un camí equivocat. Són tan ingenus, els adults.

Un dia clar

S'havia de ser decidit. Va agafar de la mà el seu fill de 5 anys i va pujar a dalt de tot de l’Empire State. Feia un dia clar i sense gaire vent, un diumenge assolellat del mes de maig. Va sortir al terrat, va agafar el nen i el va llançar per damunt de la barana. Després es va abocar a veure que feia. El nen va caure lliurement uns cent metres i després va fer un gir i va començar a volar cap amunt. Llavors ell va fer un crit d’alegria, es va treure el barret i es va llançar també al buit. Van volar durant tres o quatre minuts fent giravolts i volts rasants. S’agafaven i es deixaven anar, queien i tornaven volant cap amunt, sempre entre crits i rialles. Després van enfilar cap a casa. La Lois els esperava al balcó. Els havia preparat el seu plat preferit.

Illa Deserta

Al principi havia pensat que estava de sort. Sobreviure al naufragi i anar a parar a una illa deserta juntament amb cinc persones joves era una sort per a un vampir com ell. Els primers mesos ho havia portat molt bé. Es llevava a mitjanit i escollia una víctima per alimentar-se. Allò era un paradís.Ara, però, havien passat dos anys i les coses havien canviat molt. Malgrat haver anat amb molta cura, amb el temps els altres cinc havien mort.
Amagat entre uns matolls va tenir el temps just per intuir l’ombra que li queia al damunt.
Tots contra tots, l’illa s’havia convertit en un infern.

Majoria

Ara eren majoria. Des que 30 anys abans, el 2123, aconseguiren el dret de vot, havien treballat sense descans per arribar a un triomf com aquest. Un cop comptats tots els vots el resultat era inapel·lable. Tenien majoria absoluta. Les coses començarien a canviar. La festa va esclatar als carrers mentre els humans restaven tancats a casa seva, atemorits i penedits perquè mai no els haurien hagut de deixar votar. Ara, tothom ho sabia, el primer que farien un cop constituït el govern, seria abolir les Tres Lleis de la Robòtica. Amb els robots al poder, les coses es posaven realment magres per als humans.

Explosiu

Tants anys treballant en el laboratori de l’empresa química no li havien impedit fer els seus propis experiments. Havia aconseguit crear l’Explofat. Una pols d’aspecte molt semblant a la sorra que explotava al més mínim contacte amb l’aigua. Carregat amb la motxilla es disposava a fer la primera entrega al grup armat que havia contactat per Internet. Li pagaven un dineral pels primers tres quilos de l’explosiu i no hi havia cap risc perquè només ell sabia la fórmula i els terroristes, quan veiessin els resultats, no dubtarien a comprar-n’hi molt més. N’estava segur.Només amb la quantitat que duia a sobre podien fer volar un destructor, un port sencer ple de vaixells. Va avançar una mica més i va sortir al descampat.Un cop creuat arribaria al punt de trobada amb els compradors. Llavors va sentir el soroll. Un tro terrible, com si el cel es trenques a trossos.
Va tenir el temps just de veure caure les primeres gotes.

Dia de Sort

Havia fet dues o tres voltes de campana, abans que el cotxe no es va aturar contra un arbre. Però havia tingut sort. No s’havia trencat res, res no li feia mal, tret del peu, que el tenia ben atrapat entre la ferralla. Va començar a pensar en el que passaria ara. S’estava fent fosc. Aviat la seva dona donaria la veu d’alarma al veure que no arribava i el començarien a buscar. Potser no el trobarien aquesta nit, el cotxe havia quedat apartat de la carretera i faria falta la llum del dia per veure’l, però fins i tot amb això havia tingut sort. Ningú no es mor per passar una nit del mes de juliol al ras. Encara més sort: al seu costat hi havia anat a parar una ampolla de refresc que li permetria fer un glop de tant en tant, i una manta que duia sempre al cotxe també havia quedat al seu abast. Només era qüestió d’esperar. Es va relaxar i un cop més va somriure en veure’s tan afortunat. De sobte va sentir un soroll. Va girar el cap i va veure aquells ulls grocs, aquelles dents blanques. Al darrere seu n’hi havia dos o tres més. Era un dia de sort… per als llops.

La Partida

Estava segur que podia guanyar en dues o tres jugades. L’oponent tenia la dama desprotegida i havia perdut els dos alfils. No tindria cap dificultat a fer-li un escac fulminant. Realment davant seu no tenia un rival gaire hàbil encara que pensava molt bé els moviments i feia amplis somriures de tant en tant.
La partida era en un teatre i era agradable veure el públic que no es podia estar de fer comentaris malgrat que es pregava silenci. El jugador es va deixar matar una torre i va perdonar el cavall del seu oponent. Tampoc era qüestió d’acabar la partida gaire ràpidament. S’estava bé allà envoltat de gent i l’autòmat no tenia ganes de tornar tan aviat a la caixa de vidre darrere les cortines.

Setge

El més important ja ho havia aconseguit, finalment havia quedat embarassada. Després d’anys de proves i intents fallits, tindria un fill. Ara, però, el principal era que ningú s’assabentés del seu nou estat. Si podia amagar la gestació durant els dos mesos que calculava que podia durar, segurament passaria el perill i podria fer pública la notícia. Amagada al magatzem, entre velles màquines i aparells inservibles, la femella esperava la visita diària del seu company. El Nexus-6 va entrar després d’assegurar-se que no l’havia seguit ningú. Es va dirigir cap a ella i li va acariciar un circuit extern. La Tyrell-R2 va emetre un xiulet, que ell va interpretar com un somriure.

Embaràs

Dos homes ja havien caigut entre les pinces dels robots eruga. Els altres dos estaven quasi extenuats després de fugir durant set dies pel desolat asteroide.
Els robots eruga de combat, lentament però implacablement, anaven guanyant el terreny que els homes perdien durant les inevitables hores de son. El tinent havia comptat més de 75 màquines assassines trepitjant-los els talons.
De cop van divisar la piràmide Akkar. A uns tres quilòmetres en la línia de l’horitzó. Els dos homes van arribar amb un últim esforç i van pujar els 14 esglaons. Van contactar amb l’aeronau i els van donar la posició. Encara trigaria dos dies a arribar el rescat, els van dir. Havia comptat malament, ara des de l’alçada, van veure més de cent robots eruga que s’arremolinaven al peu de la piràmide. Més de dos-centes pinces assassines amenaçant-los. El tinent va posar el comunicador en funció de joc i es va disposar a fer unes partidetes, ell va preferir fer una becaina. Per sort els robots eruga eren incapaços de pujar escales.

Amor Prohibit

No tenien cap dubte que les famílies de cadascun desaprovarien la seva relació. Diferències de classe, com en tants altres casos d’amor prohibit. Vés a saber què els farien si els enxampaven junts. Ella d’una família bona, ell quasi sense família, dels que viuen pel seu compte, un dia aquí un dia allà. Per això sempre que quedaven ho feien lluny del seu barri. Aquest cop ho van fer al jardí d’una casa desocupada, als afores del poble. Van fer l’amor com cada cop que es trobaven des de feia dos mesos. Després ella se'n va anar amb el pas elegant que tenen els de casa bona. Ell es va esperar a veure-la marxar, es va girar i va pixar unes gotetes en un arbre allà mateix i encara unes gotetes més en un fanal, al final del carrer.

Reunió

No va ser una reunió multitudinària com ho havia estat l’anterior, ara feia dos-cents anys. Com a conseqüència de la crisi els membres de la comunitat eren cada cop més escassos.
Ella hi va arribar deixant-se portar per la brisa del capvespre, sense presses. De ben lluny ja va veure la llum de la Roca Grossa.Hi va arribar just quan la Reina prenia la paraula.Els va parlar de perills, de prudència, de la necessitat de mantenir-se amagats. Els va dir que no sortissin mai del bosc i que sobretot evitessin aparèixer a les fotos.
Després van cantar i beure fins a trenc d’alba. Va ser l’última reunió, just abans de la Gran Guerra.
Dues setmanes després encara es podia veure la lluentor màgica a la Roca Grossa. Però a poc a poc, amb la pluja, amb el temps, es van anar esvaint els efectes de la pols de les últimes fades.

L'Últim

L'últim home sobre la Terra estava assegut al sofà de casa seva. Ja feia dos anys que s’havia deixat de preguntar com era que ell va ser l’únic a sobreviure al virus. Segurament devia tenir un sistema immunitari excepcional, vés a saber. Després de la gran epidèmia, superats els primers dies de confusió i un cop es va acostumar a ser l’únic, la vida s’havia convertit en una rutina senzilla i sense gaires esforços. No feia gaire estona que, com cada matí, havia sortit a buscar queviures i els havia deixat damunt la taula. Ara descansava abans de posar-ho tot a lloc.
De sobte va sentir soroll a la cuina. Es va aixecar amb cautela: no se sentien gaires sorolls des que la ciutat havia quedat pràcticament deserta. Va treure el cap per la porta i va veure la seva dona atrafegada amb els plats de l’esmorzar.
–Em pensava que encara estaves dormint – va dir ell–. ¿Encara no s’han despertat les nenes?

Perdut

Va seure en un raconet a l’ombra. Un raconet com tants d’altres en els quals s’havia assegut a descansar en un moment o altre dels últims tres dies. Sabia que l’orientació no era el seu fort. No havia d’haver-se atrevit mai a entrar-hi tot sol. Tan sols havia caminat un quart d’hora quan va saber que ja estava perdut.
Al principi anava veient gent que passejava despreocupada, però ara ja feia hores, potser més d’un dia, que no veia ningú.
Li feia vergonya posar-se a cridar però sabia que tard o d’hora ho hauria de fer. Estava aterrit, tenia gana i set i les cames ja no l’obeïen. Va dormir una estoneta, es va despertar i va seguir endavant, donant tombs com un borratxo, recolzant-se a les parets de xiprers retallats, intentant trobar la sortida del maleït parc del laberint.

Invasió

Una raça d’assassins implacables vinguts d’un racó llunyà de la galàxia van fer aterrar les seves naus a la cara oculta de la Lluna. Més de 300.000 naus gegantines preparades per a la invasió. Necessitaven el planeta per expandir-se. Van atacar per sorpresa. Primer amb virus que van acabar amb la majoria dels homes, després amb l’enfrontament cos a cos. Un per un van anar matant els que eren immunes o s’havien salvat de les malalties. En sis dies la invasió era total i el setè dia l’extermini de la raça humana era un fet. A poc a poc els invasors es van anar integrant a l’ecosistema, van créixer, es van multiplicar i van ocupar fins els racons més apartats de la Terra. Els assassins van agafar les regnes del planeta i el van fer seu. De tot això tot just fa ara uns 3,5 milions d’anys.

Llàntia Meravellosa

Feia una setmana que havia trobat la llàntia mig enterrada en un racó al jardí de casa seva. No l’havia netejat ni molt menys l’havia fregat. Va dedicar tota la setmana a investigar sobre el tema dels genis, a la biblioteca i per Internet. No volia fer el ridícul com tants protagonistes d’acudits i historietes de genis. Ara sabia que els genis només concedeixen un desig i que se’ls ha de tractar amb molta educació perquè són molt malcarats, i sempre estan disposats a fer alguna mala passada en contra dels mortals. Ho tenia clar: el seu desig seria que volia deu desitjos. Després en demanaria nou i el desè seria tenir deu desitjos més! Es va asseure a la butaca i va fregar la llàntia amb molt de compte amb un drapet net. No va trigar gaire a veure sortir un fum blanquinós. A poc a poc va anar agafant forma fins que davant d’ell es va materialitzar un homenot d’aspecte oriental.
–Bon dia, tingui, amo! Li puc concedir un desig! –va dir el geni.
–Bon dia tinguis, geni! El meu desig és que...
El geni no el va deixar acabar. Es va ficar de nou a la llàntia meravellosa i es va disposar a passar un dia inoblidable.

El camí del cementiri

Ja fa temps que els dos nois, al capvespre, tenen el costum d’amagar-se pel camí del cementiri. Salten, corren i juguen. Darrere d’un arbre o sota d’uns matolls s’entretenen espantant els darrers passejants quan es retiren cap a casa abans que es faci fosc del tot. Són ensurts sense importància, sense maldat. Els veïns ja els coneixen, són coses de criatures, entremaliadures innocents que ja fa temps que es repeteixen. Ara fan un lúgubre udol com de llop, ara estiren el vestit d’una senyora que passa per la vora, ara fan una ganyota i esclaten a riure. Això sí, abans que surti el sol, quan comença a puntejar l’alba, els dos nois salten la tanca del cementiri, s’endinsen en les últimes ombres de la nit i tornen cadascun al seu nínxol, entre rialles i carreres, sense malícia, sense perversitat.

Tota Una Vida

És veritat allò que diuen que abans de morir et passa tota la vida pel davant. Ella ho estava experimentant precisament en aquell mateix moment. Tots aquells anys ajudant la gent, sobretot les dones. Ajudant-les a avortar quan eren víctimes de salvatges violacions. Ajudant-les a trobar marit perquè trobessin alguna protecció i deixessin de treballar com a esclaves, ajudant-les als parts, tantes vegades mortals. Tots aquells anys intentant curar malalties per a les quals no es coneixia remei. Però també havia gaudit de moments d’alegria, allà al cor del bosc, a la nit, amb les seves companyes, totes dones fortes amb ganes d’enfrontar-se a un món hostil, que les tenia marginades.
Un món primitiu i fosc que no entenia, no volia entendre, res de tot això. Tota la vida li va passar pel davant dels ulls en uns instants, tot just abans que l’home apropés la torxa a la foguera i la calor ho esborrés tot.

El Pantà

Estava pescant com cada tarda en un racó ombrívol i amagat quan va sentir el primer soroll sospitós. Acostumat a la vida en solitari, feia molts anys que era capaç d’identificar qualsevol bestiola, qualsevol habitant del llac sense ni tan sols haver-lo de veure, només sentint les seves passes. Podia endevinar què estava passant sota l’aigua només pel canvi en la tonalitat de la superfície. Hi havia molt poques coses que l’espantessin, però aquest cop es va posar alerta. Havia intuït una amenaça real. A uns dos-cents metres, en un lloc que semblava una platja, un grup de joves havien plantat una tenda i començaven a fer xivarri. La ràdio sonava amb veu eixordadora. Va agafar les quatre carpes que havia aconseguit atrapar, es va donar un fort impuls amb la cua i va desaparèixer sota les verdes i fosques aigües. Els primers turistes havien arribat, també aquí, a la Llacuna Negra.

Afortunat

Sempre havia estat un paio afortunat. Tot a la vida li havia anat força bé. Havia estudiat el que li agradava i un cop acabada la carrera havia trobat feina en una setmana. Una feina molt ben pagada i que el feia llevar-se cada dia amb il·lusió. Tenia bons amics, fins i tot entre els companys de la feina. S’havia casat amb una noia meravellosa i tenia dos nanos sans i preciosos. Les poques vegades que havia participat en jocs d’atzar sempre havia guanyat alguna cosa. A més, aquell matí, s’havia trobat un trèvol de quatre fulles i això l’havia decidit a comprar un número de la loteria. Aquesta setmana hi havia un pot de més de tres milions d’euros. L’endemà va anar a comprovar el sorteig. Efectivament, encara que no ho sabia, continuava sent un home afortunat: el premi no li havia tocat.

La Cita

Esclar que estava nerviós. Avui era el dia de la cita definitiva, un magnífic matí de la primavera de 1976. Feia uns dos mesos, la mateixa tarda que es van conèixer gràcies a un d’aquells viatges als quals ella era tan aficionada, els dos van saber que havien d’estar junts. Després de diverses cites havia arribat l’hora de la veritat. Ara el noi va seure en un banc de la plaça on s’havien vist per primer cop i es va disposar a esperar-la. Va tenir dubtes, no es pot negar. El pas era molt més important per a ella que per a ell i per un moment va pensar que potser no s’hi presentaria, que no hauria pogut trencar amb tot. Llavors, en el minut exacte que havien quedat, va veure com es materialitzava la màquina del temps, com s’obria la porta i com en sortia ella amb aquell somriure. Es van abraçar molt fort. Ara ja estaven junts, aquest cop per sempre.

Espectacle

Em vaig trobar de cop immers en un núvol de foscor. Caminava sense sentir el terra sota els meus peus, sense veure res davant meu, a les palpentes, i sense entreveure cap sortida. Durant uns minuts angoixants no era en aquest món, avançava en les tenebres. Tot d’un plegat vaig veure una claror al final. M’hi vaig anar acostant lentament, amb desconfiança. A poc a poc es van fer audibles les veus de la gent, com llunyanes i esmorteïdes. Llavors em vaig trobar un altre cop dins de la capsa armari.
El mag va obrir la porta i jo vaig tornar a veure la gent del públic, a sentir els aplaudiments, les rialles, les exclamacions de sorpresa.
Us ben asseguro que mai més m’oferiré de voluntari en un espectacle de màgia.

Representant

Estava bastant nerviós. En primer lloc perquè feia ben poc que s’havia convertit en portaveu del seu grup i era la primera vegada que prendria la paraula a la assemblea intergalàctica. En segon lloc perquè tenia por que algú notés l’angúnia que sentia davant d’alguns dels representants, d’aspecte realment repulsiu. Però havia arribat el seu torn. Es va aixecar del seient i es va dirigir a l’estrada. Va fer una mirada a la resta de representants mentre pensava que ja era una gran fita haver aconseguit que éssers tan diferents entre ells haguessin assolit, com a mínim, alguns punts en comú. Va agafar el paper amb una mà, es va eixugar una gota de suor que li queia pel front amb l’altra mà, i amb la tercera va aproximar-se una mica el micro a la boca de parlar.

Canvi de Vida

Em dic Jack Griffin, són les nou del vespre i acabo d’arribar a casa després d’un dia esgotador. M’he servit un whisky i, assegut al sofà, miro de relaxar-me una mica mentre escric aquestes ratlles. Vull que sapigueu que he decidit donar un cop de timó a la meva vida. Perquè us en feu una idea: aquest matí, per començar, no m’ha parat cap taxi i he hagut d’anar fins al laboratori on treballo en autobús. No sé les vegades que m’han arribat a trepitjar, al maleït autobús. Al restaurant, a l’hora de dinar, no hi ha hagut manera que em servissin i he hagut de conformar-me amb un entrepà d’una màquina expenedora que per sort he trobat al carrer. Després he quedat amb la meva nòvia però no ens hem arribat a trobar. A més, últimament només em repeteix que no està segura que jo li agradi. De tornada a casa els gossos no han parat d’empaitar-me i bordar-me tota l’estona.
La gent ni em saluda. I quan em dirigeixo a algú, surt corrents o em gira la cara. Ja no puc més. Avui he decidit deixar de prendre el beuratge especial.
Estic tip de ser l’home invisible.

Ventafocs

Havien passat molts anys però de tant en tant, quan hi pensava, encara no se’n sabia avenir. Asseguda cómodament al palau, la reina se sorprenia un cop més de la sort que havia tingut de joveneta. Primer que els representants del que aleshores era príncep es capfiquessin a emprovar la sabata a totes les noies del regne sense excepció, fins i tot a una minyona com ella. Després que les germanastres no aconseguissin impedir que li emprovessin la sabata. Encara més: que la sabata fos justament de la seva talla. Però sobretot el més sorprenent, el que encara ara li feia dibuixar un somriure al recordar-ho, era que el príncep s’empassés el conte que es va empescar per explicar que era ella la que havia perdut la sabata a la festa.

Jardineria

Faria riure si no fos pel que tenia d’angoixant la situació. Pensava en com havia començat la seva afició per la jardineria. En els diners que havia invertit en aquell hivernacle i en les hores que hi havia dedicat. Pensava en com havia anat tractant les plantes cada vegada amb més cura, fent servir adobs cada cop millors, cada cop més naturals. Com parlava amb les plantes i li semblava que l’entenien, que fins i tot li contestaven, que l’esperaven cada matí quan entrava a regar-les, podar-les o adobar la terra. A poc a poc havia anat creant exemplars cada cop més sans, més forts, sobretot la planta enfiladissa, que havia arribat a ser el seu més gran orgull. Ara tot s’havia convertit en un malson.
Atrapat pels turmells, immobilitzat per la cintura, va notar com una branca flexible se li enrotllava al coll.

Policia

Des del dia que havia entrat a formar part del cos de policia només havia recollit èxits. Certament entrar-hi no havia estat fàcil. L’entrenament havia estat molt dur i molts altres companys que havien lluitat pel lloc no ho havien aconseguit. La majoria no havien donat la talla, no havien passat les proves o simplement els primers dies de feina, mentre estaven de prova, els seus superiors ja havien vist que no obtindrien resultats amb ells i havien estat descartats. Ell, però, havia estat diferent. Un crac, el número u de la seva promoció. L’havien destinat a l’aeroport i allà tothom confiava en ell. Se’n sentia orgullós. Llavors va sentir el seu nom. Va saltar obedient, va ensumar la maleta i va fer un lladruc sec. N’estava segur: aquella maleta contenia algun tipus d’explosiu plàstic.

A la vora del pou

Amb dotze o tretze anys no t’impressionen gaire les advertències dels adults. Per més que ens explicaven, una vegada i una altra, la història de l’Oriol, el nen que s’havia ofegat al caure al pou feia uns anys, res no podia impedir que algú proposés el repte i tota la colla enfiléssim el camí cap al pou de la casa abandonada. Els últims dies d’agost, quan les tardes s’anaven escurçant i el vespre se’ns tirava al damunt cada cop més d’hora, els cinc amics ens reuníem al voltant del pou prohibit. Jugàvem a fet i amagar, a empaitar-nos, explicàvem històries de por, rèiem i fèiem broma, fins que algú s’adonava que ja era tard i tots cinc tornàvem cap a casa entre carreres i empentes. Fins al 29 d’agost del 76, quan ja submergits entre les ombres del capvespre vam veure com se’ns acostava aquell nen. Molt a poc a poc, completament xop. Amb els cabells embolicats, el soroll de l’aigua a les espardenyes i un somriure a la cara.

Pacte Infernal

Des de ben jovenets les diferències entre tots dos eren irreconciliables. Amb el temps les enveges, les rivalitats i els enfrontaments, els havien dut a un odi quasi animal. D’un temps ençà, en Joaquim havia entrat en el que es podia anomenar una mala ratxa. Mentre el Lluís havia anat aconseguint èxits cada cop més importants en tots els camps de la vida, ell havia iniciat una davallada sense fi. En tres mesos havia perdut la feina, l’havia deixat la dona i s’havia endinsat per camins cada cop més foscos. Però el que no podia suportar, el que li feia perdre el son, era la bona sort del seu amic, i aquesta tarda s’havia decidit a venjar-se’n. Tenia a les mans un llibre de màgia negra que havia adquirit en una llibreria del barri vell. Havia comprat tot el material necessari i es disposava a invocar el dimoni. Va fer el dibuix amb cera negra a terra, va encendre les cinc espelmes i va pronunciar les paraules màgiques.
En uns instants la bèstia es va materialitzar.
–Puc fer alguna cosa a canvi de la teva anima? –va dir el dimoni.
–Vull que facis mal al Lluís, que el facis fracassar en tot, que se li acabi la bona sort!– va dir en Joaquim.
–Ho sento –va afegir la bèstia– fa tres mesos que treballo per a ell.

Parella còmica

No era el seu amic. Havien treballat junts durant més de quinze anys però en Franky no era el seu amic. No estava disposat a acceptar les seves propostes. Continuarien l’espectacle com sempre i si anaven perdent públic se separarien com a parella còmica i ho deixarien córrer. Que cadascú es busqués la vida. Faltaven dos minuts per sortir a l’escenari i el seu company no parava de cridar i de retreure-li que cada cop tinguessin menys audiència. Volia que s’intercanviessin els papers. Assegurava que si ell escrivís els guions tornarien a tenir l’èxit que els va acompanyar en els inicis.
Ell no ho acceptava, no ho acceptaria mai això. Van trucar a la porta del camerino per avisar-los que ja havien de sortir. Va agafar en Franky i li va passar una mà per dins de l’esquena.
–Ets un fracassat, sempre ho seràs, sense mi mai no hauries fet res –va dir el ninot.

L’últim conte

Feia temps que la vella Dolors cada dia, tal com es llevava al matí, començava a inventar-se una nova història. En aquell petit poble de muntanya hi havia poques coses a fer, els dies eren llargs i les hores inacabables. S’inventava un conte de por per explicar-lo al vespre, quan la colla de nens i nenes es reunien aterrits a la vora del foc, a casa seva, a menjar castanyes cuites i escoltar les seves històries de terror. Tenia fama de bruixa, la vella Dolors, que sabia curar malalties, que sabia endevinar el futur, deien. Però la veritat és que esperava cada dia amb més il·lusió l’hora en què arribaven les criatures. Especialment pensava en la petita Mercè, amb aquells ulls màgics i aquell somriure que li fonia el cor. Però aquell dia de finals de la tardor els nens no van arribar.
A poc a poc s’havien anat fent grans i a poc a poc havien anat canviant les seves preferències. La vella Dolors va seure tota sola a la vora de foc. Se li va escapar una llàgrima mentre es quedava adormida, esperant els menuts, veient el somriure de la petita Mercè, recordant la història d’avui, que ja mai no explicaria.
L’endemà, ningú la va poder despertar.